lunes, enero 15, 2007

Olvidos

Periódicamente desaparecen personas de mi paisaje.

Temporalmente. A veces poco tiempo, a veces largos años.

A veces reaparecen, con un natural "decíamos ayer".

A veces me encuentran en el punto en el que me dejaron. Otras veces, no.

A veces en su ausencia ha pasado una eternidad, y ya no puedo retomar con disimulo la taza de té, ni reprender la charla donde la dejamos.

Otras veces no hay vacío.

A veces ni he notado la ausencia.

En otras ocasiones he derramado lágrimas amargas de añoranza.

En cualquier caso, siempre desde mi propio punto de vista.

Supongo que como ellos y ellas. Es normal.

A veces vamos tan desincronizados...


14 comentarios:

Albert dijo...

No cal que ho juris.

pere dijo...

A mi també em passa. Fins i tot em passa amb persones que fa poc que conec.

(albert, sempre te m'avances)

Arare dijo...

És normal, reina mora. A tots ens passa, de veritat! Fins i tot hi ha qui no t'ho esperes i... quan el/la veus al cap d'un mes, sembla que fos ahir que l'acabaves de veure i reprens la conversa com si tal cosa. Fins i tot parlant de la xarxa...

O no?

petonets!

manel dijo...

Y tú, xurri, ¿no les desapareces a veces?

bellosoli dijo...

tot depen del que s'hagi exigit/promès amb anterioritat. Vull dir que quan mai hi ha hagut pressió, doncs és legítima la desaparició. Però quan l'altra persona m'ha demanat, fins i tot exigit, temps per dedicar-li, la seva sobtada desaparició em toca la pera, la veritat. Però be, cadascú al seu i, amb el temps, a trobar-s'ho. Amb altra gent, de vegades, una desaparició a temps propicia un retorn amb força i no pas una mort lenta.

I en el tema blocaire... què puc dir? si sóc el primer que m'estic difuminant?

martí dijo...

Mira, doncs m'ha vingut al cap el títol -que no he llegit- El azar y la necesidad.

Xurri dijo...

Doncs no ho juro, Albert.

Sips, pere, especialment amb persones que fa poc que conèixes: apareixen, omplen, inunden, i després: púf! Desincronia.

Pues si, arare, si.

Manel, les desaparezco, claro que sí. Pero por algún extraño motivo, eso no me trastorna. Me trastorna que me desaparezcan. Cada vez más. Por eso me esfuerzo en ser constante, pero no lo logro.

Bellosoli, hi ha molt de cert en el que dius: si et demanen disponibilitat total i de cop prescindeixen dels teus “serveis”, toca força la pera. I no et difuminis!!!

Martí, segurament el títol que esmentes dona la clau.

Grigri dijo...

A vegades és molt difícil no anar "desincronitzats"!
L'important és que passi el temps que passi es pugui trobar un motiu per dir-se hola, retrobar-se, i reprendre el fil de l'amistat exactament allà on el vas deixar, com si només fes mitja hora..

És difícil de trobar amics així (o almenys parlo per experiència pròpia). Però trobar-los i sobretot tenir-los, és una passada..

Alfredito dijo...

Cuando me separé tuve una experiencia inquietante: se me desaparecieron todos mis amigos. Primero me dolió, no lo niego. Más tarde, pensé que era una suerte haberme desprendido de tanto lastre innecesario, porque, evidentemente, solo habían sido compañeros de viaje, de esos que al llegar a la estación marchan en dirección contraria a la nuestra.
Besitos.

violette dijo...

Jo crec que grigri ho ha clavat: passi el temps que passi, l'important és no haver de donar explicacions ni fer-se retrets i poder tornar a agafar el fil de la conversa. De fet, quan pensem que hi són, allà on siguin, és que HI SÓN, no?

Joana dijo...

Potser el que ens trasbalssa és que no podem controlar que s'esfumin. La vida és un anar i tornar, un fer i desfer... però els amics de veritat sempre hi són.

Xurri dijo...

Grigri, és complicat, de fet tenia un amic que deia que els amics es compten amb els dits d’una orella…

Quién se queda con los amigos? Ese es un drama de las separaciones que nadie cuenta. Pero también una oportunidad para reinventarse, renacer casi sin historia.

Aixó espero, Violette.

Joana, benvinguda! Controlar… uff, no se si ningú és capaç de controlar res que tingui que veure amb les relacions humanes. Per definició.

manuel_h dijo...

ajá!, sí que contestas, jejeje.

Yo soy (tengo que ser) un firme partidario de ese natural decíamos ayer, porque entre mis (escasas) virtudes no está la de conservar amistades, así que en cuanto me encuentro con otra persona como yo... sólo nos sincronizamos cuando nos encontramos por ahí. Menos mal que Salamanca es pequeña.

Xurri dijo...

Sí, manuel, contesto aplicadamente, jé!!
Respecto al cuidado y mantenimiento básico de amistades, sinceramente, hago igual. Con el handicap de que Barcelona es muyyyy grande...