domingo, mayo 06, 2007

El sueño de la razón

Dicen los psiquiatras que uno de los pánicos instintivos es el de la disolucion de la propia identidad. Desintegración del yo, dicen. Nuestra propia desaparición.

Que por eso nos aterroriza especialmente la idea de la mutilación o del descuartizamiento, una muerte en la que no se puede ver el cuerpo del muerto, etc (bonito tema para un domingo por la mañana).

Y por esa misma regla de tres nos aterroriza sentir o presenciar una despersonalización.

En primera persona: sentir que te diluyes y te escapas entre tus propios dedos hasta que tú ya no eres tú y te miras como a un extraño. Ese lindo momento ante el espejo en que no te reconoces... glups... .

O en tercera: que alguien conocido ya no es tu alguien conocido, si no una serie de rasgos desdibujados que se desintegran por momentos, arrastrados por algo que no sabes qué es, pero se lo está comiendo como carcoma.

Ver la enfermedad mental a un palmo es muy inquietante. Amén de preocupante y angustiante. Y nunca sabemos qué decir, o qué hacer.

La mayoría de espectadores simplemente tratamos de desaparecer lo más rápido posible. Con un puntito de miedo. Y otro de agobio. No sé ni si es criticable, es un impulso inevitable y automático. General. No quiero verlo, no quiero oirlo (nanananananá, noigooo!!...).

Lo ves inadecuado e incómodo, no reconoces a la persona y simplemente piensas en clave de : como si el otro fuese consciente o responsable de sus acciones, expresiones, actos. Y no.

La enfermedad mental es una doble (múltiple?) putada.

Genera sufrimiento al que la padece. El que la tiene no siempre sabe que la tiene. Y si lo sabe no lo puede asumir. La mental no se reconoce como enfermedad por los demás, ni por uno mismo. Ni siquiera es fácil detectarla - da gato por liebre continuamente.

El daño no es facil de cuantificar, o acotar, no puede abstraerse y tratarse en términos de "rogamos las disculpas, esto está estropeado, estamos trabajando para arreglarlo". No es visible como una pierna rota.

El sujeto pasivo y el gestor del desarreglo son la misma persona, pero el desarreglo les suele incapacitar para cuidar de si mismos con eficacia. Además, es muy difícil!!. Y en general, son ambos (enfermo y gestor) incapaces de percibir el desastre. Y no les dan guías de actuación. Muchas veces sólo reciben pastillas de eficacia variable y no siempre las correctas, y, si hay suerte, una o dos veces por semana alguien de solvencia también variable les escucha durante una hora en una consulta, y con suerte no les dice demasiadas tonterías. Sólo por pura chimba un enfermo acierta alguna vez qué hacer, que casi se curan solos porque el tiempo lo decide así, si es que se curan.

Añadid que además socialmente se les juzga por el trastorno Y por lo mal que lo gestionan. Se les responsabiliza por sus actos, por inercia (siempre se ha hecho con ellos, es simple continuidad), sin percibir que algo ha cambiado. En cuanto se desestructuran y dan la nota se les trata como apestados, inadecuados, insoportables, y se les aparta hasta que sean otra vez cómodos y tolerables.

Las personas a menudo somos francamente despiadadas.

16 comentarios:

bellosoli dijo...

doncs si, ens costa molt d'entendre les malalties mentals i la gent que les pateix. És doblement dur perquè no només es pateix la malaltia sinó que, sovint, no només no es té el reconeixement de la societat ans al contrari, sovint aquesta dóna l'esquena. Les malalties físiques, en aquest aspecte, són més agraïdes: en ser tan evidents tothom les entén i les recolza.

Hauríem de fer l'esforç d'intentar entendre més als altres i als mals que pateixen. Però en part tens raó, sovint som despietats i egoistes.

I permeten-te una petita llicència d'humor en un tema tan seriós... vols dir que aquest post no te l'ha inspirat el senyor bigotut del post interior que tan parla de vi i tan poc seny té?

Xurri dijo...

És exactament el que dius en els dos primers paràgrafs, Bellosoli.

Com a broma està bé, el que dius del post anterior, però només com a broma :) En realitat voldria no haver tingut motius per escriure aquest post, és quelcom més proper.

Albert dijo...

Entendre-ho, potser és un primer pas. Suposo que també hi ajuda una bona ració d'empatia. Ànims.

Arare dijo...

Costa d'entendre que si et trenques una cama t'entengui tothom i si et trenques tu no t'entengui ningú (hu, quin poc enteniment per tant desig d'entendre!)

Un petonet, reina mora. Des de la tramuntana, que no para.

MH dijo...

Y la sensación además de que sabemos (saben) tan poco... Sí.

violette dijo...

Escolta i parla fins on puguis i, a partir d'allà, demana que t'escoltin i deixa que et parlin a tu... Arribem fins on podem.

Una abraçada!!

Xurri dijo...

Albert, no sé si es pot, ni si cal entendre-ho. Sincerament, no sé què cal fer, ni si l’empatia es bona o perjudicial.. uf, quin embolic. Però gràcies.

Oi que és injust, Arare? Un petonet per a tú també.

Mh, Si. Ni p. idea tenemos (tienen).

Evidentment, no podem arribar més lluny, Violette, que on podem, o on sabem. Merci.

gemma dijo...

I a vegades, tot i que arribes a "entendre-la" de tant conviure amb la malaltia mental, no acabes "d'encertar" amb allò que "potser" seria el que hauries de fer...

pere dijo...

Ja sé que no diré res de nou, xurri, i potser ni tan sols intel·ligible, però crec que es tracta de poder arribar a acceptar que el que és anormal és normal. Cadascú, gran o petit, és un món. De vegades el que ens perd és pensar només dels del nostre món i resistir-se a les evolucions i les involucions.

manel dijo...

Amb els anys que fa que existim i que poc que ens coneixem. I que ppoc que em millorat.

Xurri dijo...

No Gemma, no sembla que encertem.. (hi ha quelcom que sigui cert??)
És sà mirar des dels ulls dels altres, pere. No sempre il•lumina, però al menys durant una estona no penses en tu mateix.
Ni flowers tenim, manel, ni canviem massa, tot son pedres per ensopegar, i mai acabem de fer la inferència pedra que veus = hòstia que et fots.

manuel_h dijo...

Los que convivimos con niños en los recreos del cole, sabemos mucho de esa crueldad para con sus compañeros, enfermos o no, feos o no, listos, grandes, pequeños, morenos, rubios... da igual. Los distintos molestan, y se ve que de mayores seguimos igual, aunque más educadamente.

besos

Júlia dijo...

En teoria està molt bé això de predicar que cal comprendre, empatia i totes aquestes coses. En la realitat, la víctima no és tan sols el malalt, sinó també els qui l'envolten. Un cosí meu amb una dona amb aquest tipus de problemes em va explicar que un metge li va dir, 'em fa més pena vostè, ho té més difícil que no pas ella'. Cadascú també té, només, la seva pròpia vida, i crec que de vegades s'ha de donar més suport a l'entorn que no pas al mateix malalt. O al menys, semblant. Sovint es fàcil culpabilitzar ´la família o l'entorn dels problemes d'algú, de forma força gratuïta, no només en casos de malalties mentals, sinó d'addiccions, per exemple.

pentesilea dijo...

és un tema que fa vessar moooltes llàgrimes; a tothom

el paseante dijo...

Intueixo que tens un cas proper. Si és així, et dono una empenta.

Xurri dijo...

Manuel, ya me acuerdo del cole, ya, en primera persona. Creo que de entonces viene mi fe en el ser humano.

Júlia, em quedo amb que cadascú també té, només, la seva pròpia vida. Aplica als uns, i aplica també als altres. Buscar culpables és una injustícia. Amagar el cap també. Uf, tot es molt complicat.

Estic d’acord, pentesilea, quin greu!

Gràcies, paseante. Una empenta fluixeta, eh, no acabi per terra com aquelles esculptures que comentes al teu post. :)