domingo, diciembre 07, 2008

La persistencia de la memoria


Me aseguran los estadísticos que - por pura probabilidad- cualquier resultado es posible, por raro que sea, si uno repite suficientemente un análisis. Es una cuestión de tiempo y paciencia. De ahí que digan que sólo vale mirar una vez.

Pero pocos se resisten a torturar los datos hasta que confiesan. O a repetir los experimentos una vez y otra: que salga lo que buscas es una cuestión de simple persistencia, esperanza irredenta o ingenuidad incomprensible. Y basta con olvidar los intentos fallidos.

Eso debe explicar la naturaleza incombustible de algunas personas.

También lo poco fiable de algunas predicciones.

Qué pesao que es el otoño, en serio.

10 comentarios:

Montse dijo...

que dius! la tardor és preciosa!!! respecte a tot lo altre que dius, tens molta raó, si senyora!
petonet de diumenge a la tarda gandulejant.

bellosoli dijo...

be, ja queda poc... d'aquí no res és hivern!

Com la Montse, et donaria la raó en el que has explicat. Només falla una cosa: la loteria. Mira que hi jugo i no toca! Així que no aconsegueixo el resultat que busco... em temo que hauré de treballar tota la vida!

Xurri dijo...

Preciosa, d'acord, però acumulativament trista... tota aquesta vida de l'estiu que va tancant-se, replegant-se i morint... és qüestió de dies o setmanes que l'esplendor vegetal desaparegui entre grisos i grocs, i que el dies siguin cada cop més curts i inhòspits. Ho sento, però l'harmonia de tons ocres i liles no em compensa de la sensació de buidor... petonets de diumenge de pont.

Bellosoli, has de jugar prou! (en el cas concret de la loteria nacional, l'altre dia al No somos nadie de Radio 80 deia un estadístic que cal jugar cada dia durant 8500 anys per tenir una bona probabilitat que et toqui). Persevera, noi, persevera.

el pensador dijo...

Avui el teu post, tot deixant-me alguns mots, m'ha inspirat un poema.

Gràcies.

el paseante dijo...

Sí que es pesao el otoño, como la naturaleza incombustible de algunas personas :-)

Jordi Gil dijo...

Usease, que si lo intentas mucho al final saldrá lo que quieres, aunque no sea lo lógico.

Grigri dijo...

bufff la tardor... a mi això de que em vagin traient hores de sol em deixa feta pols. Tinc comprovat (i aquest any és el tercer any consecutiu que em passa) que quan arriba la tardor em vaig apagant i apagant, i sempre arribo al desembre feta un mocador rebregat i com ple de mocs (anímicament parlant, això pretenia ser una metàfora)..
a la merda la tardor, a la merda les fulles al terra (tant que m'agradava trepitjar-les i sentir els crecs sota les sabates quan era petita!), les castanyes i les pluges. Sol, jo vull sol per fer la fotosíntesi!!!!

apa, que ara t'he animat jo també oi?... brrrrrrrrrr

bellosoli dijo...

buf, d'aquí 8500 anys ja seré massa vell com per gaudir dels diners de la loteria. Segur que me'ls prendrien els meus ves, ves, ves, ves, (...), ves nets!

i total, se'ls gastarien en qualsevol xorrada.

Xurri dijo...

Gràcies a tu, pensador, preciós el poema :o)

Va por mí, paseante?????? (snif)

Efectivamente, Jordi, se trata de no desfallecer.

Ai, Grigri, ens passa exactament el mateix - jo diria que és una qüestió purament física!!! (ains!)

Conclusió: que no jugues, oi? i l'esperança, eh? va, no t'ho prenguis com una ciència exacte.

bellosoli dijo...

i tant que hi jugo! és l'únic que fa que aguanti la feina: l'esperança de que em toqui i la pugui deixar!