miércoles, agosto 12, 2009

Lorenzo a la parrilla

Llego ahora de la playa, de tumbarme a buscar en el cielo sobre la ría estelas de meteoritos caídos - las lágrimas de San Lorenzo. Me he acordado de algo que escribí hace un par de años para alguien que quería hacer una recopilación de textos para un calendario, pero de quién no he vuelto a saber nada. Para el calendario me pedí una noche a mitad de agosto y hablar de la indolencia. Os lo pego, aunque se que a los que no leéis catalán os hago la pascua. Igual en los comentarios os lo traduzco, vale?


Quan s'acosta la meitat del mes d'agost, el món s'atura. Els telèfons callen, els faxos dormen, l'e-mail descansa amb les safates buides… Els carrers són buits: tot just de matinada se sent algun grupet que riu tornant de festa. O a la tarda alguns turistes despistats que cerquen la Sagrada Família entre les reixes baixades de les botigues. Els bars, els negocis, els tallers... tots amb aquells cartells escrits a mà, enganxats a la porta, la lletra enfilant amunt alegre i indissimulada: Tancat per vacances. Com dient: per fi!

I ara no hi ha presa, tot pot esperar a la tornada. Per uns dies la feina no protagonitza res i els sentits prenen la iniciativa. Per uns dies ens deixem anar seguint els seus capricis, com un gelat que es fon sota el sol de justícia. L' indolència ens puja pels peus i ens pesa als braços i als ulls. Funcionem a mig gas, a ritme de granissat de llimona que demana el seu temps – ni se t'acudeixi beure'm ràpid, que no podràs!. Fugint de la calor que s'enganxa als llençols saltem al carrer tan bon punt el sol es pon, i les nits s'allarguen amb qualsevol excusa.

Una excusa deliciosa per allargar una nit de dolce fare niente és una pluja de meteorits que es pot veure cada any per l'agost, durant força dies: la pluja d'estels o Persèides, o llàgrimes de Sant Llorenç . Diuen que el pobre sant Llorenç va morir un 10 d'agost, cremat a la graella, i la pluja d'estels fugaços sempre s'ha associat a les seves llàgrimes de martiri, tot i que el seu màxim sol ser la nit del 12 al 13 d'agost i no pas el 10. En realitat la pluja d'estels es produeix quan la terra travessa l'òrbita del cometa 109/Swift Tuttle, de manera que particules de la seva cua entren a l'atmosfera, cremant-se i convertint-se en raigs de llum i calor – estels fugaços.

Siguin estels màgics, llàgrimes, o restes de brossa espacial, tant em fa. M'agrada estirar-me a la platja, lluny dels llums, i mirar amb els ulls ben oberts, intentant no parpellejar, per no perdre'm ni un estel. I cada cop que veig caure una llàgrima del cel li demano un desig...


(La foto, sacada de aquí)

3 comentarios:

el paseante dijo...

Aquest dilluns vaig estar a punt d'anar a un turonet de Barcelona per veure-les (sempre les he vist fora de Barcelona). No sé massa si funcionen aquestes tradicions. Però aquest any me les perdré. M'ha agradat la teva aportació a aquell calendari de fa dos anys. En català escrius diferent. Ni millor, ni pitjor. Diferent.

pere dijo...

Ahir a la matinada em vaig passar una mica més d'una hora mirant el cel i veient passar uns quants estels. No vaig pensar a demanar cap desig... hauré de repetir aquesta nit.

Un desig per a tu: feliços i renovadors dies dins i fora de l'aigua :-)

Montse/Arare dijo...

Jo també tinc una aportació per al calendari... que no sé per què, es va extingir abans de ser acabat. Una llàstima.

Que es compleixin els desitjos!!!

petonets molts, des de Port sur Saône!