viernes, noviembre 06, 2009

Qué me pasa, doctor?


Se me pasan los días y las semanas y no escribo aquí.
Invariablemente, escribo religiosamente mis mini parrafitos y selecciono una foto día si, dia no, pero ni de casualidad caigo por aquí, a soltar mi parrafada verborreica.

Y me pregunto por qué. Porque en los meses que llevo del 2009 me han pasado cosas, vivediós, algunas gordas, algunas muy jugosas para el chafardeo jocoso en primera persona seguido de mi habitual reflexión vital sanchopancera. Muchas montañas rusas, pero también interesantísimas líneas isoeléctricas dignas de mención - por no despreciar el propio concepto de isoeléctrica interesante, que da muchísimo de sí.

Pero no.
Ná.
Que no me asomo.

Curioso.

Será pereza? será aburrimiento? será agotamiento de la fórmula? será la gripe A? O será culpa (esto también) de Zapatero y la hidra judeomasónica que no cesa...
Será que me habré muerto remuerta? (y no me he dao cuenta?)
Mentiría si dijese que no me preocupa un poquillo. Y, lógicamente, los contadores de visitas cayendo como la bolsa española. Que para cuando quiera reaccionar ya no se dará cuenta nadie.

En fin, paciencia (me digo), que igual vuelvo (me consuelo).
Mientras... me perdonáis, vale?

18 comentarios:

trena dijo...

Perdonada, però torna eh!

Rita dijo...

Vols dir que no hi ha una mica de passa?

Jo també estic poc inspirada i d'altres també.

No et preocupis gaire, ja veus que si escrius, el que sigui, et veiem. :-)

tatxe dijo...

Pues yo no te perdono, pero claro, yo soy bastante borde y antipático, así que no te preocupes demasiado.

Josep B. dijo...

A tothom li passa, un comença en aquest món alucinant perquè tan sols obrir el bloc li surten comentaris a dojo, és la novetat, potser per això ja no saltem d'arbre en arbre. Més tard la cosa es calma, et preguntes què fas i alguns acaben plegant, d'aletres ens calmem, i d'altres troben la porta del cel i ascedeixen o son ascendits.

Pren-t'ho amb calma.

La RaTeta Miquey dijo...

vale, perdonada... pero esa manera "tan tuya" de explicar cosas se echa en falta... que sepas...

Ara bé, jo també estic requeteseca, no tinc ideas, no tinc imaginació, rés em sobta... serà esgotament jueomasònic?? yesss

Xurri dijo...

sois todos tan comprensivos con la sequía pertinaz que no cesa... gracias por los deseos de calma.
Y bueno, sois todos comprensivos menos tu, tatxe, pero no te sorprenderá si te digo que me lo temía? Sabe que yo tampoco te perdono. Ea.

Violette dijo...

A mi m'agrada trobar-te per aquí, encara que sigui de tant en tant, encara que sigui per recordar (fixa't, ja...) vells temps.

Xurri dijo...

Coses que no m'he atrevit a penjar al teu bloc (i que envio per e-mail)

Oh i tant ! Faltaria més!
Perdonada i absolta. Pero torna aviat!

La inefable Empar Moliner té escrita en algun article seu una frase lapidària on diu -mes o menys- que s'ha d'escriure quan se'n tenen ganes, no quan "toqui" escriure.
No sé si si les paraules de l'Empar et consolen però com a mínim jo t'ho dic perquè et confortin.
No et preocupis per les estadístiques del blog: són pols i en pols es converteixen :-)
Serveixen només per recordar-nos que els lectors són molt promiscus i volen de blog en blog sempre a la recerca de carn fresca. Blogaire inactiu "al hoyo", i blogaire actiu, "al bollo".
Així ha sigut sempre i així serà.

Totes les preguntes que et fas, Bé... Som nosaltres qui ens les feiem !!!
Què li deu passar? Com és que no llença cap post-it a la paperera? Com és que no en treu cap?

A tu el que et toca més aviat és donar respostes a les preguntes o bé passar directament a escriure alguna cosa que no sigui estrictament "filosòfia pura" com les reflexions de més amunt, que són molt humanes pero poc "blogairoses".
Et preguntes si la fòrmula està esgotada... la respota és NO!
El blog el que demana és "carn fresca", escriptura pura i dura, No exigeix que el s'hi digui sigui veritat. Pot ser "tot mentida podrida". N'hi ha prou amb la versemblança. I li escau tot: poesia,ficció o terror ;-)
Una frase de Twitter, és a dir 140 caràcters ja fan el fet!
Però no descartis canviar el títol! això de post-its llençats i reciclats sona una mica hipermodèstia (exagerada) i a hiperinseguretat (i no és el cas, oi?). M'agadaria que en diguessis Post-its als quatre vents !
El títol també fa el blog.
El meu funciona com a deterrent!

Fes-me cas, amiga: Alegria! Que "Tu vales mucho, nena"! que li deia algú a no sé qui.

Queden tres coses més a fer i una torna:
La primera: asssumir-se. Hi ha qui tarda una vida sencera a assumir-se. Com més aviat hom s'assumeix, millor li va per l'equilibri emocional.

La segona, repetir el que Borges va convertir en frase memorable i terapèutica:
"Deixo a d'altres la vanaglòria del que han escrit. Jo prefereixo vanagloriorar-me del que he llegit" (quasi sic)...
Recordar aquestes paraules de Borges equival a prendre's dos paracetamols o un bon antibiòtic quan els virus de la "griposa filosofiA purA " ataquen. ;-).
No cal dir que té dallonses que ho digués Borges! Per això té tanta gràcia

La tercera no tornar a demanar perdó per no actualitzar el blog mes sovint.
Volguer imitar els mestres blogaires més actius/ves ens duria al suicidi ;-)

La torna: Perdonar, això sí, als predicadors de "medio pelo" com jo, que s'atreveixen a vendre consells -"Consejos vendo, que para mi no tengo"- amb tant de desvergonyiment, ni que sigui amistós! Oi que tu també em perdonaràs?

Feliç novembre!
Yours, faithfully...

Sani

(Ho penjo perque no pot ser que no s'atreveixi a penjar-ho!! Sani, home, per l'amor de déu!!)

Xurri dijo...

Ah, violette, vella amiga...je je.
Enyoro les tardes fent pastissets i parlant d'homes, juas.

el paseante dijo...

Como tienes tantos frentes abiertos (igual ese es el problema), de una manera u otra sigo entrando en tu universo actualizado. Que es una foto, pues me conformo con una foto. Que son cinco frases, pues buenas son. Pero si escribe Xurri, entonces me pongo las gafas que enfocan bien. Y lo disfruto.

El veí de dalt dijo...

Xurri,
ja saps que tens tots els nostres pendons (vull dir, perdons; que en veure el Paseante abans que mi no sé què m'agafa).

Has provat amb els electroshocks? ;-)

Si cal que donem una empenta a la vagoneta de la muntanya russa, avisa. O si em de fer un aval al teu compte borsari, també!

Hans dijo...

Juerl, niña. Yo que llevo tiempo de bajada vital, y tarareándome cada tanto el 'Consider me gone' -tema que es resonancia mental de los tiempos en alguna tonalidad de las mil del gris- y pensando en que blogueo poco y buscando un hueco temporal para llamar (a pesar de la escasa afición por recibir llamadas de la contraparte)... Bien, I'll take my time as you do so.

Hans dijo...

... ah, y claro que se perdona. Todo. Siempre.

zel dijo...

Vaja, companya de misèries, jo tampoc estic gaire visitadora i evidentment, gaire visitada, però segur segur que tenim por de la grip A! jejejeje....

Arare dijo...

Vale.

paciència...

Xurri dijo...

paseante, me dices estas cosas y me vinene ganas de escribir. ganas, pero ideas.... eso ya.... no se, tendré que salir a tomarme un cafelito a ver si se me ocurre algo.

Veí!! anem a les muntanyes russes a cridar una mica?? tu empenys, i quan estiguis a meitat de la pujada inicial deixas d'empenyer, ja veuràs quins crits. després jo, eh, que tampoc es tracta de desgraciar-te. segur que fa menys mal que els electroxocs, i ens donarà més conversa el dia 25 :o)

Hans, arriba esos ánimos que el invierno no ha hecho más que asomo de aparición... si a estas alturas andamos así, que nos pillen confesados los rigores de enero! no te creas, que tengo mala conciencia telefónica, pero me puede la fobia - que le voy a hacer!! gracias por los perdones. bss, mil.

Zel, wapa, comentar no comento, pero llegir-te, diaria i religiosament - i m'encanta. però no sé, estic ostràcica, que no comento, no se... ja em val.

Gràcies, reina mora!! (petonàs, i felicitats per haver encongit els camions, je)

bellosoli dijo...

a mi el que em passa és que quan en tinc ganes no tinc temps. I quan tinc temps no en tinc ganes. Què tenen les ganes i el temps que es cauen tan malament?

fra miquel dijo...

Tranquil·la Xurri, això va a temporades. Jo tampoc estic molt actiu, tant de postejar com de comentar.
Quedes perdonada, doncs. I penja posts quan et vagi be, que ja vindrem a llegir-los.
Petó